Aquest article es va escriure el 10 de febrer del 2008. Va ser enviat al diari el Punt per a la seva publicació. Tanmateix no va ser mai publicat.
EL TRIPARTIT CONTRA LA HISTÒRIA?
La Renaixença, el Modernisme, el Noucentisme i l’Avantaguardisme van fer del coneixement tecnològic i científic de la història, l’arqueologia i l’etnologia un component de construcció nacional. No és estrany que alguns dels prohoms de la historiografia catalana com Nicolau d’Olwer, Rovira i Virgili o Bosch Gimpera fossin alhora puntals del republicanisme dels anys trenta. L’entorn del coneixement del passat es considerava útil i funcional per formar una ciutadania de qualitat, el bé més preat d’un país. A tal fi s’impulsava la recerca en història i també la socialització del coneixement a partir de museus. A principis del segle XXI les coses estan canviant. Entre la població catalana, com a tota Europa, hi ha més interès que mai per la història, i d’això se’n deriva un més gran consum que va de la novel·la al turisme. Tanmateix l’administració ignora la tendència i no desenvolupa instruments per generar riquesa, o esperonar les indústries culturals, o la potenciació d’una ciutadania de qualitat a partir de la història i el patrimoni. No s’ajuda a la recerca. Museus i conjunts patrimonials queden abandonats o mal resolts: Museu de la Indumentària, Castell de Montjuïc, el Born, Can Ricart, espais històrics de la batalla de l’Ebre, excavacions de Tàrrega, etc… Tampoc s’estimula el coneixement de la Història per informar i formar una ciutadania de qualitat. Els joves catalans són analfabets funcionals quant a coneixement de la història de Catalunya atès que aquesta ha desaparegut explícitament dels currículums de l’Educació Primària i Secundària. Tampoc no s’ha promocionat la producció d’audiovisuals o multimèdia amb continguts catalans. La Comissió 2014 encarregada de vetllar pel coneixement de l’entorn de la Guerra de Successió no ha estat capaç de lligar res tangible. El Memorial Democràtic de l’únic que s’ha preocupat és d’impedir la recerca en l’entorn de les fosses comunes. Catalunya és gairebé l’únic territori de l’Estat espanyol on no hi ha un programa de recuperació dels cossos de les víctimes de la Guerra Civil.
Ara el procés d’aculturació històrica culmina amb l’anunciat tancament, per part, precisament, d’un Departament governat per ERC, dels museus d’Història de Catalunya i d’Arqueologia de Catalunya. Es diu que ambdós centres confluiran en un gran museu de “societat” (no identitari, ben desnacionalitzat i amb edifici gran). A la pràctica això significa un certificat de defunció pels dos museus existents. Com es justificaran a partir d’ara inversions en institucions desnonades? D’altra banda quina credibilitat pot tenir aquest projecte grandiloqüent (que no té cap finançament compromès al darrera, ni cap pla d’inversions, ni cap plurianualitat) quan la Generalitat ha actuat en els museus referits amb una desídia que ha conduït directament a la degradació d’ambdós centres.
Pel que sembla la claudicant classe política catalana entén que la nova Catalunya multicultural s’ha de construir a partir de la ingravidesa històrica i de l’ocultació del passat. El procés de desnacionalització cultural i totes les iniciatives sincròniques que s’estan donant contra el coneixement històric i la seva socialització no poden ser producte d’una casualitat.
Francesc Xavier Hernàndez Cardona
Catedràtic de Didàctica de les Ciències Socials de la Universitat de Barcelona.
This entry was posted
on Monday, March 31st, 2008 at 10:28 pm and is filed under Uncategorized.
You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed.
You can leave a response, or trackback from your own site.