A les eleccions generals de març del 2008 ERC va començar a pagar el preu d’haver posat tants inútils en el govern. La davallada va ser impressionant, tot i que els responsables van mirar cap a un altre lloc. Vaig escriure d’immediat aquest article per l’AVUI, per “Opinió”. Tanmateix despres de quatre dies el responsable de la secció em va enviar un correu dient que allò aniria millor a política… ho vaig deixar còrrer.

ESQUERRA VERSUS ERC
Esquerra Republicana de Catalunya és un partit de futur, l’únic amb perspectives de creixement i  amb potencialitats per aconseguir una ruptura democràtica que porti a la fallida de la segona restauració borbònica i a la instauració de les llibertats republicanes. Tanmateix aquesta asseveració costa de creure atès el desastre electoral que Esquerra acaba de patir en les eleccions a les Corts espanyoles. Les valoracions estan posant de relleu les causes exògenes conjunturals de la davallada que, efectivament, existeixen, i que son moltes i variades. Tanmateix no hi ha ni anàlisi ni autocrítica sobre quines son les causes endògenes estructurals que expliquen l’estancament de l’Esquerra. L’ERC dels anys 30, seguint la tradició republicana, es va construir com un sòlid partit urbà ben nodrit de professionals qualificats, intel·lectuals, tècnics, etc., i amb un considerable suport dels treballadors de la ciutat i del camp, de les classes mitges i fins i tot de la petita burgesia. La qualificació dels quadres tècnics d’ERC i el seu entorn, (Bosch Gimpera, Serra Hunter, Rovira i Virgili, Sert, etc.) va ser senzillament impressionant i suficient per endegar la impressionant transformació que el país va copsar a partir del 1931. Contràriament l’actual ERC s’ha anat configurant de manera molt desigual. No estem davant d’un partit urbà vertebrat per un sector professional qualificat. L’experiència laboral o cívica dels dirigents, a diferencia d’altres països europeus, on el normal es passar a la política després d’exèrcir una activitat professional amb èxit. En el cas d’ERC el nombre de dirigents aventurers, sense ofici conegut, es excessiu.  L’extracció geogràfica dels responsables es centra en Camp de Tarragona, el Pre-Pirineu o el Bages, entre d’altres. No es tracta de líders rurals o camperols. Sovint, siguin del nord o del sud, son simplement rústecs, provincians i alguns recorden fins i tot els carlins (cosa que en Colom reivindicava). No son urbans tot i que en l’actual Catalunya-ciutat qualsevol racó del país pot ser perfectament urbà. En qualsevol cas el partit sempre ha estat feble a megalòpolis barcelonina, i només cal fer un balanç de la desllustrada trajectòria de l’entorn d’en Portabella a l’Ajuntament de Barcelona. Dins ERC hi ha dirigents i tècnics capacitats i molta gent valuosa, però hi ha un llast que els va ofegant de manera irremissible: un aparell omnímode, poc qualificat i com hem assenyalat, rústec. Com en altres partits del sistema constitucional espanyol gent sense ofici ni benefici han trobat ocupació en la política. Massa sovint els càrrecs es reparteixen en raó de fidelitats més que de lleialtat o capacitat. Un aparell massa nodrit pel fracàs escolar veu com un perill potencial (de competència) la incorporació de quadres professionals o intel·lectuals. La resultant es fàcil de constatar. Quan el modus vivendi depèn del càrrec creixen les submissions, inseguretats, augmenta la paràl·lisi i desapareixen les idees i la creativitat, no es prenen decisions i no es governa. La gestió política, a qualsevol nivell es converteix en feixuga i ineficaç. Aquest es el càncer que devora ERC el partit ha col·locat de manera imprudent massa desvagats i gent poc competent en càrrecs de responsabilitat (siguin consellers, regidors o tècnics) i d’això se’n ha derivat una quotidianitat,  perceptible per l’elector, d’ineficàcia o deixadesa que ha tingut traducció i càstig a les urnes.  Aquesta es la principal raó del desastre electoral. Els ja caducats dirigents d’Esquerra han enfonsat el partit. Tanmateix sembla que tinguin en la  perpetuació el seu únic objectiu. Han despilfarrat el capital republicà i han estat incapaços de fer-lo servir a Madrid per minar la monarquia, han desaprofitat totes les oportunitats històriques i el que es pitjor sovint no han gestionat amb eficàcia. No s’ha generat ni discurs, ni projecte, ni estratègia més enllà d’un independentisme naïf preocupat a canviar les sigles històriques d’ERC per la denominació aigualida d’“Esquerra”. Ara toca una mica de teatre. En Puigcercós dimiteix com a Conseller i diu que es dedicarà a la organització. Una decisió que fa escruixir. Un dels principals responsables de l’esclerosi del partit diu que es dedicarà intensament a refer-lo (!), no sembla una bona solució. La refundació es la única sortida, però cal una jubilació merescuda d’en Puigcercós i Carod. Per assolir els seus objectius històrics ERC s’ha de convertir en un partit urbà, modern, republicà i amb un sector professional potent capaç de governar amb eficàcia.

Francesc Xavier Hernàndez Cardona. Catedràtic de Didàctica de les Ciències Socials. Universitat de Barcelona

Aquest article el vaig escriure per El Pais. Crec que va ser la primera setmana de febrer del 2008. El País el va acceptar i el va publicar, però van canviar el títol i li van posar quelcom similar a “La genesis de un monstruo”, vaja un títol per fer amics. Va ser un article demolidor que va somoure els fonaments del Departament de Cultura. Un bon article… sense dubte, mal m’està el dir-ho però es així.

LA MINORACIÓN DEL MUSEO DE HISTORIA DE CATALUNYA
El Museo de Història de Catalunya se implementó en un tiempo record entre 1994 i 1996. Debía abrirse por Sant Jordi del 2006 pero la convocatoria de elecciones motivó una caótica inauguración en plena campaña electoral, con museografia improvisada, sin extintores y con las escaleras de evacuación cerradas. El MHC comenzó así una desgraciada singladura que culmina con su ya anunciada disolución. El MHC fue concebido como un centro de interpretación moderno en historia, con museografia en clave didáctica, lúdica e interactiva. La Generalitat poco consciente de la especificidad del centro optó por una dirección política nombrándo al Sr. J.M. Solé Sabaté, en un primer momento y a Jaume Sobrequés en una segunda fase. Como responsable de museografía se designó al Sr. Jusèp Boya vinculado al entorno convergente. La degradación de la exposición permanente, inacabada, sin mantenimiento y sometida a una fuerte presión de visitas comenzó de inmediato y en caída libre. Los contenedores de la exposición pensados para que la información científica pudiera ser renovada constantemente jamás fueron actualizados, mientras que el desgaste de la museografia interactiva apenas fue mitigado. Hoy la exposición es un lamentable y grotesco cadáver, un espacio concebido para la interactividad que se ha querido convertir en un imposible espacio expositivo clásico. Por otra parte la política de exposiciones temporales tampoco ha sido afortunada. Pese a algunas excepciones, las propuestas se han caracterizado por una museografía lúgubre, arcaizante y, sencillamente, aburrida. Así pues en su década de historia el MHC presenta luces y sombras. En la cara positiva la inercia novedosa de la exposición permanente ha permitido mantener un contingente de visitas. Cabe destacar también los esfuerzos del director Sobrequés en cuanto a obertura a la sociedad y la positiva articulación con la red de monumentos. En la cruz el asesinato de la exposición permanente y la irrelevancia de las temporales, imputables a negligencias que la administración jamás debería haber tolerado.

Ahora la corta historia del MHC va a quedar truncada. El Departament de Cultura ha decidido impulsar un nuevo y gran museo inicialmente descrito como de “sociedad”, que implicará, a medio plazo, el desmantelamiento del MHC y el MAC. El principal ideólogo del proceso liquidador, y posible coordinador, es el Sr. Jusep Boya, ahora en la esfera d’ERC, que en el MHC ya ha demostrado sus capacidades. Las líneas argumentales, epistemológicas y museológicas, de la propuesta (no avalada por compromisos presupuestarios) son muy débiles. Se dice que el MHC es demasiado pequeño para una gran nación y que el edificio se va a tener que desalojar pronto por lo cual no se deben plantear remodelaciones. Vale la pena precisar que en absoluto es cierto que el MHC deba abandonar su sede, garantizada hasta el 2019 y renegociable (incluso a la baja) a partir de la fecha. Otra cosa es que se quiera librar el espacio a hoteles, o jugar al pelotazo urbanístico en una nueva y costosa sede. Por otra parte el desahucio de la institución va a legitimar, aun más, la incompetencia en la gestión de sus actuales instalaciones. Respecto al modelo del nuevo Museo de Sociedad, no se dice nada, pero es fácil predecir que el cruce entre un centro de interpretación sin piezas (el MHC) con un museo de colección (el MAC), y las colecciones etnológicas, más que un hibrido va a generar un monstruo conceptual de inviable desarrollo museográfico. Finalmente lo más sorprendente de esta fuga hacia delante es que la Generalitat, que ha hundido el MAC y que ha sido incapaz de mantener el reto del MHC pretende ahora hacernos creer que en un centro más grande va a ser más eficaz. Probablemente detrás de las insensatas propuestas no hay razones científicas o de política cultural sino lógicas de reparto de poder para el presente y el futuro. El nuevo museo “de sociedad”, aunque solo exista nominalmente descuaja los equilibrios existentes y puede generar, de inmediato, un notable poder de decisión burocrática sobre museos y monumentos y en las consiguientes inversiones (personal, mantenimiento, imagen, exposiciones, construcción… ) que en ellos se realicen. La demolición conceptual del MHC y del MAC deben entenderse en una iniciativa que pretende redefinir nuevos espacios de poder, en el entorno ERC y al margen de las lógicas de una política cultural sensata.

F. Xavier Hernàndez

Fue coordinador del proyecto histórico y museográfico del Museo de Historia de Catalunya.

Aquest article es va escriure el 10 de febrer del 2008. Va ser enviat al diari el Punt per a la seva publicació. Tanmateix no va ser mai publicat.

EL TRIPARTIT CONTRA LA HISTÒRIA?
La Renaixença, el Modernisme, el Noucentisme i l’Avantaguardisme van fer del coneixement tecnològic i científic de la història, l’arqueologia i l’etnologia un component de construcció nacional. No és estrany que alguns dels prohoms de la historiografia catalana com Nicolau d’Olwer, Rovira i Virgili o Bosch Gimpera fossin alhora puntals del republicanisme dels anys trenta. L’entorn del coneixement del passat es considerava útil i funcional per formar una ciutadania de qualitat, el bé més preat d’un país. A tal fi s’impulsava la recerca en història i també la socialització del coneixement a partir de museus. A principis del segle XXI les coses estan canviant. Entre la població catalana, com a tota Europa, hi ha més interès que mai per la història, i d’això se’n deriva un més gran consum que va de la novel·la al turisme. Tanmateix l’administració ignora la tendència i no desenvolupa instruments per generar riquesa, o esperonar les indústries culturals, o la potenciació d’una ciutadania de qualitat a partir de la història i el patrimoni. No s’ajuda a la recerca. Museus i conjunts patrimonials queden abandonats o mal resolts: Museu de la Indumentària, Castell de Montjuïc, el Born, Can Ricart, espais històrics de la batalla de l’Ebre, excavacions de Tàrrega, etc… Tampoc s’estimula el coneixement de la Història per informar i formar una ciutadania de qualitat. Els joves catalans són analfabets funcionals quant a coneixement de la història de Catalunya atès que aquesta ha desaparegut explícitament dels currículums de l’Educació Primària i Secundària. Tampoc no s’ha promocionat la producció d’audiovisuals o multimèdia amb continguts catalans. La Comissió 2014 encarregada de vetllar pel coneixement de l’entorn de la Guerra de Successió no ha estat capaç de lligar res tangible. El Memorial Democràtic de l’únic que s’ha preocupat és d’impedir la recerca en l’entorn de les fosses comunes. Catalunya és gairebé l’únic territori de l’Estat espanyol on no hi ha un programa de recuperació dels cossos de les víctimes de la Guerra Civil.

Ara el procés d’aculturació històrica culmina amb l’anunciat tancament, per part, precisament, d’un Departament governat per ERC, dels museus d’Història de Catalunya i d’Arqueologia de Catalunya. Es diu que ambdós centres confluiran en un gran museu de “societat” (no identitari, ben desnacionalitzat i amb edifici gran). A la pràctica això significa un certificat de defunció pels dos museus existents. Com es justificaran a partir d’ara inversions en institucions desnonades? D’altra banda quina credibilitat pot tenir aquest projecte grandiloqüent (que no té cap finançament compromès al darrera, ni cap pla d’inversions, ni cap plurianualitat) quan la Generalitat ha actuat en els museus referits amb una desídia que ha conduït directament a la degradació d’ambdós centres.

Pel que sembla la claudicant classe política catalana entén que la nova Catalunya multicultural s’ha de construir a partir de la ingravidesa històrica i de l’ocultació del passat. El procés de desnacionalització cultural i totes les iniciatives sincròniques que s’estan donant contra el coneixement històric i la seva socialització no poden ser producte d’una casualitat.

Francesc Xavier Hernàndez Cardona

Catedràtic de Didàctica de les Ciències Socials de la Universitat de Barcelona.