La minisèrie Serrallonga que va oferir TV3 va ser, senzillament, decebedora. Per començar avorrida, allò no havia qui ho aguantés. Després confusa, sumament confusa. Tant costa recrear un heroi nacional? Tant costa explicar un context històric?  La fotografia estava bé i encara els vestits es podien aguantar, contrariament l’atretzzo i les escenes de masses eren lamentables. I el Peris fent de virrei sota les pintures del Vigatà al Palau Moja (que son del XVIII) inacceptable. Tanmateix el pitjor de tot es la ignorància. Al segle XVII els armers catalans van desenvolupar el pany miquelet. Serrallonga probablement portava pedrenyals amb pany de roda, tot i que podria haver poratat  armes amb pany miquelet. El pany miquelet es una de les innovacions tecnològiques més importants mai desenvolupades a Catalunya i la sèrie era una bona oportunitat per explicar la dimensió tecnològica del periode. Tanmateix ha estat mal documentada, les pistoles que li han posat al Serrallonga son 150 anys més tardanes. Veure als arcabusssers espanyols amb aquells fusells napoleònics resultava del tot ridícul. A aquest pas, si fan una sèrie del timbaler del Bruc (que son capaços), li posaran una metralladora. Be, tot plegat digne d’un pais ce cartró pedra…  un altra oportunitat perduda. La misèria intel·lectual que ens governa vetlla per la qualitat de la nostra història.

A les eleccions generals de març del 2008 ERC va començar a pagar el preu d’haver posat tants inútils en el govern. La davallada va ser impressionant, tot i que els responsables van mirar cap a un altre lloc. Vaig escriure d’immediat aquest article per l’AVUI, per “Opinió”. Tanmateix despres de quatre dies el responsable de la secció em va enviar un correu dient que allò aniria millor a política… ho vaig deixar còrrer.

ESQUERRA VERSUS ERC
Esquerra Republicana de Catalunya és un partit de futur, l’únic amb perspectives de creixement i  amb potencialitats per aconseguir una ruptura democràtica que porti a la fallida de la segona restauració borbònica i a la instauració de les llibertats republicanes. Tanmateix aquesta asseveració costa de creure atès el desastre electoral que Esquerra acaba de patir en les eleccions a les Corts espanyoles. Les valoracions estan posant de relleu les causes exògenes conjunturals de la davallada que, efectivament, existeixen, i que son moltes i variades. Tanmateix no hi ha ni anàlisi ni autocrítica sobre quines son les causes endògenes estructurals que expliquen l’estancament de l’Esquerra. L’ERC dels anys 30, seguint la tradició republicana, es va construir com un sòlid partit urbà ben nodrit de professionals qualificats, intel·lectuals, tècnics, etc., i amb un considerable suport dels treballadors de la ciutat i del camp, de les classes mitges i fins i tot de la petita burgesia. La qualificació dels quadres tècnics d’ERC i el seu entorn, (Bosch Gimpera, Serra Hunter, Rovira i Virgili, Sert, etc.) va ser senzillament impressionant i suficient per endegar la impressionant transformació que el país va copsar a partir del 1931. Contràriament l’actual ERC s’ha anat configurant de manera molt desigual. No estem davant d’un partit urbà vertebrat per un sector professional qualificat. L’experiència laboral o cívica dels dirigents, a diferencia d’altres països europeus, on el normal es passar a la política després d’exèrcir una activitat professional amb èxit. En el cas d’ERC el nombre de dirigents aventurers, sense ofici conegut, es excessiu.  L’extracció geogràfica dels responsables es centra en Camp de Tarragona, el Pre-Pirineu o el Bages, entre d’altres. No es tracta de líders rurals o camperols. Sovint, siguin del nord o del sud, son simplement rústecs, provincians i alguns recorden fins i tot els carlins (cosa que en Colom reivindicava). No son urbans tot i que en l’actual Catalunya-ciutat qualsevol racó del país pot ser perfectament urbà. En qualsevol cas el partit sempre ha estat feble a megalòpolis barcelonina, i només cal fer un balanç de la desllustrada trajectòria de l’entorn d’en Portabella a l’Ajuntament de Barcelona. Dins ERC hi ha dirigents i tècnics capacitats i molta gent valuosa, però hi ha un llast que els va ofegant de manera irremissible: un aparell omnímode, poc qualificat i com hem assenyalat, rústec. Com en altres partits del sistema constitucional espanyol gent sense ofici ni benefici han trobat ocupació en la política. Massa sovint els càrrecs es reparteixen en raó de fidelitats més que de lleialtat o capacitat. Un aparell massa nodrit pel fracàs escolar veu com un perill potencial (de competència) la incorporació de quadres professionals o intel·lectuals. La resultant es fàcil de constatar. Quan el modus vivendi depèn del càrrec creixen les submissions, inseguretats, augmenta la paràl·lisi i desapareixen les idees i la creativitat, no es prenen decisions i no es governa. La gestió política, a qualsevol nivell es converteix en feixuga i ineficaç. Aquest es el càncer que devora ERC el partit ha col·locat de manera imprudent massa desvagats i gent poc competent en càrrecs de responsabilitat (siguin consellers, regidors o tècnics) i d’això se’n ha derivat una quotidianitat,  perceptible per l’elector, d’ineficàcia o deixadesa que ha tingut traducció i càstig a les urnes.  Aquesta es la principal raó del desastre electoral. Els ja caducats dirigents d’Esquerra han enfonsat el partit. Tanmateix sembla que tinguin en la  perpetuació el seu únic objectiu. Han despilfarrat el capital republicà i han estat incapaços de fer-lo servir a Madrid per minar la monarquia, han desaprofitat totes les oportunitats històriques i el que es pitjor sovint no han gestionat amb eficàcia. No s’ha generat ni discurs, ni projecte, ni estratègia més enllà d’un independentisme naïf preocupat a canviar les sigles històriques d’ERC per la denominació aigualida d’“Esquerra”. Ara toca una mica de teatre. En Puigcercós dimiteix com a Conseller i diu que es dedicarà a la organització. Una decisió que fa escruixir. Un dels principals responsables de l’esclerosi del partit diu que es dedicarà intensament a refer-lo (!), no sembla una bona solució. La refundació es la única sortida, però cal una jubilació merescuda d’en Puigcercós i Carod. Per assolir els seus objectius històrics ERC s’ha de convertir en un partit urbà, modern, republicà i amb un sector professional potent capaç de governar amb eficàcia.

Francesc Xavier Hernàndez Cardona. Catedràtic de Didàctica de les Ciències Socials. Universitat de Barcelona

Aquest article es va escriure el 10 de febrer del 2008. Va ser enviat al diari el Punt per a la seva publicació. Tanmateix no va ser mai publicat.

EL TRIPARTIT CONTRA LA HISTÒRIA?
La Renaixença, el Modernisme, el Noucentisme i l’Avantaguardisme van fer del coneixement tecnològic i científic de la història, l’arqueologia i l’etnologia un component de construcció nacional. No és estrany que alguns dels prohoms de la historiografia catalana com Nicolau d’Olwer, Rovira i Virgili o Bosch Gimpera fossin alhora puntals del republicanisme dels anys trenta. L’entorn del coneixement del passat es considerava útil i funcional per formar una ciutadania de qualitat, el bé més preat d’un país. A tal fi s’impulsava la recerca en història i també la socialització del coneixement a partir de museus. A principis del segle XXI les coses estan canviant. Entre la població catalana, com a tota Europa, hi ha més interès que mai per la història, i d’això se’n deriva un més gran consum que va de la novel·la al turisme. Tanmateix l’administració ignora la tendència i no desenvolupa instruments per generar riquesa, o esperonar les indústries culturals, o la potenciació d’una ciutadania de qualitat a partir de la història i el patrimoni. No s’ajuda a la recerca. Museus i conjunts patrimonials queden abandonats o mal resolts: Museu de la Indumentària, Castell de Montjuïc, el Born, Can Ricart, espais històrics de la batalla de l’Ebre, excavacions de Tàrrega, etc… Tampoc s’estimula el coneixement de la Història per informar i formar una ciutadania de qualitat. Els joves catalans són analfabets funcionals quant a coneixement de la història de Catalunya atès que aquesta ha desaparegut explícitament dels currículums de l’Educació Primària i Secundària. Tampoc no s’ha promocionat la producció d’audiovisuals o multimèdia amb continguts catalans. La Comissió 2014 encarregada de vetllar pel coneixement de l’entorn de la Guerra de Successió no ha estat capaç de lligar res tangible. El Memorial Democràtic de l’únic que s’ha preocupat és d’impedir la recerca en l’entorn de les fosses comunes. Catalunya és gairebé l’únic territori de l’Estat espanyol on no hi ha un programa de recuperació dels cossos de les víctimes de la Guerra Civil.

Ara el procés d’aculturació històrica culmina amb l’anunciat tancament, per part, precisament, d’un Departament governat per ERC, dels museus d’Història de Catalunya i d’Arqueologia de Catalunya. Es diu que ambdós centres confluiran en un gran museu de “societat” (no identitari, ben desnacionalitzat i amb edifici gran). A la pràctica això significa un certificat de defunció pels dos museus existents. Com es justificaran a partir d’ara inversions en institucions desnonades? D’altra banda quina credibilitat pot tenir aquest projecte grandiloqüent (que no té cap finançament compromès al darrera, ni cap pla d’inversions, ni cap plurianualitat) quan la Generalitat ha actuat en els museus referits amb una desídia que ha conduït directament a la degradació d’ambdós centres.

Pel que sembla la claudicant classe política catalana entén que la nova Catalunya multicultural s’ha de construir a partir de la ingravidesa històrica i de l’ocultació del passat. El procés de desnacionalització cultural i totes les iniciatives sincròniques que s’estan donant contra el coneixement històric i la seva socialització no poden ser producte d’una casualitat.

Francesc Xavier Hernàndez Cardona

Catedràtic de Didàctica de les Ciències Socials de la Universitat de Barcelona.

(Article enviat a un diarí catala a finals de gener 2008 i no publicat)

2014 CONTRA LA HISTÒRIA

Hi ha una commemoració en marxa, la dels 300 anys de la Guerra de Successió. L’any passat el record va ser per Almansa i la presa de Lleida i cal suposar que la culminació serà el 2014. En teoria hi ha sensibilització institucional atès que la Generalitat va crear, el 2005, una Comissió Catalunya 2014 per vetllar la memòria del període. Però la pràctica no es congruent. Les iniciatives institucionals, a hores d’ara, s’han limitat a una exposició “Catalunya i la Guerra de Successió” de tres mesos de durada. El comissari, Agustí Alcoberro va plantejar, amb peces rellevants, una proposta prou rigorosa, però els responsables de museografia del Museu d’Història de Catalunya li van donar una resolució llòbrega, avorrida i amb unes propostes multimèdia patètiques. La resultant, no podia ser d’altra manera, ha estat un contundent fracàs de públic.

Mentre, la destrucció del patrimoni vinculat a l’epopeia catalana del 1705-1714 ha estat sistemàtica. En el seu dia l’”oriolbohiguisme” provincià va generar una cultura de demolició que, en el que ens ateny, es va concretar en l’Arc de Santa Maria i la deformació del Fossar de les Moreres; la destrucció de la muralla de la Ciutadella del Passeig dels Til·lers i la cruel destrucció del Barri de Sant Pere. Fa pocs mesos es va excavar, i colgar, el Portal de Sant Daniel, del Baluard de Santa Clara, escenari d’una de les pàgines més heroiques mai protagonitzades pels catalans. En aquests moments l’empresa SACYR, que col·labora amb l’Ajuntament en la degradació del paisatge urbà de la Barceloneta, està procedint a emparedar el Baluard de Migdia i la Muralla de Mar. Igualment el foll remodelatge del Mercat de Sant Antoni liquidarà qualsevol vestigi del baluard que allí va existir. I a tot això tenim que afegir el sainet del Born, que també van intentar destruir i que està abandonat des del 2002. A hores d’ara no hi ha projecte arquitectònic i s’acaba de convocar i resoldre, amb inversemblant grolleria, un concurs de museografia molt casolà que garanteix la reducció del Born a un espai de runes polsoses. L’imaginari de la crosta socialista, així com el dels seus epígons, es incompatible amb qualsevol proposta que doni rellevància al Born com element emblemàtic del setge de 1713-1714. Tot plegat les contradiccions de les administracions son evidents: simular interès i alhora tolerar o perpetrar directament la destrucció dels elements emblemàtics del patrimoni que puguin evocar un passat polèmic.

Que la data de la Diada Nacional de Catalunya molesta és cosa clara, atès que recorda la dignitat constitucional catalana, i no és casualitat la manca d’interès en la promoció del seu significat. D’altra banda es lamentable la incapacitat per evocar els fets en una pel·lícula, de fet no s’ha produït ni un trist documental de qualitat. Cal suposar que això hagués estat possible amb una mínima complicitat de les administracions. Això sí s’han publicat alguns llibres i treballs, de l’entorn historicista de la historiografia catalana, que han posat especial cura a omitir els aspectes estrictament bèl·lics del conflicte. I tot això es dona en un context de pugnes nacionalitàries. Les institucions i les més diverses organitzacions espanyoles estan practicant, contra Catalunya, i contra rellotge, el que en teoria de jocs en diríem un “joc de suma zero” que persegueix la destrucció política i cultural de la formació nacional catalana. Al seu torn els partits catalans, respectuosos amb el marc de la monarquia constitucional, segueixen practicant un joc de col·laboració en la construcció de l’Estat que te com a principal objectiu la nostra destrucció. Aquesta praxis naïf amb el pregadeus de Madrid exigeix renuncies. La misèria intel·lectual que ens governa està convençuda que la nova Catalunya multicultural, harmònica amb Espanya, ha de construir-se sense passat atès que aquest podria ofendre a dominadors i/o nouvinguts. Curiosament es practica una estratègia molt diferent a la que es va seguir en la construcció de la Catalunya industrial de finals del XIX, quan es va estimular el coneixement de la història per millor entendre els problemes del moment. Ara la història es un destorb a extirpar.

Francesc Xavier Hernàndez Cardona

Historiador i Catedràtic de Didàctica de les Ciències Socials de la UB.