ES MOLT FÀCIL… ARA ÉS L’HORA

De vegades una crisi es pot convertir en oportunitat, Ara tenim, finalment una molt bona oportunitat i podem avançar molt… cohesionar-nos, i finalment passar a l’ofensiva. No podem recular més cal agafar la iniciativa.

MAIG 2009. PRIMER: Esquerra Republicana de Catalunya abandona el govern de la Generalitat davant la situació insostenible que pateix el país. Això provoca Inquietud entre el constitucionalisme espanyol, ara res està clar… incertesa.

JUNY 2009. SEGÓN: Esquerra Republicana de Catalunya demana eleccions anticipades. Això provoca un primer atac de pànic… la contrapartida d’un govern sociovergent es improbable amb les perspectives de finançament. Això provoca corredisses i nervis a Madrid però hi ha impossibilitat de cedir quant a l’explotació de Catalunya.

SETEMBRE 2009. TERCER: Esquerra Republicana de Catalunya lidera una coalició transversal i civil, que es compromet a plantejar en el Parlament de Catalunya la declaració unilateral d’independència. Talment com l’ ERC de Macià el 1931. Això provoca una pèssima posició del PSC i problemes entre sectors de CDC. El moviment transversal guanya en profunditat. Madrid no pot il·legalitzar el moviment. El PSOE-PSC intenta criminalitzar el moviment i aprofundir en l’enfrontament civil. (tant es ho estan fent igualment). Montilla i Chaves es pronuncien a favor del constitucionalisme espanyol i de mantenir tots els ponts i el respecte a la Corona.

NOVEMBRE 2009. QUART: Eleccions al Parlament de Catalunya. La coalició “Catalunya” assoleix entre el 25 i el 40% dels vots. Histèria a Madrid. Dificultats per formar govern a Catalunya. Mesures per intentar il·legalitzar la coalició. El PSC PSOE amb suport d’un altre partit aconsegueix formar un govern dèbil. Soroll de sabres a Madrid. S’anuncia que qualsevol mesura pro-independència es il·legal. S’intenta potenciar l’extrema dreta per aturar els catalans.

(Alternativa. També pot donar-se el cas que “Catalunya” guanyi les eleccions i que governi amb algun altre partit)

FEBRER 2010: La coalició Catalunya proposa al Parlament de Catalunya la declaració unilateral d’Independència, alhora convida als germans espanyols a derrocar la monarquia franquista i proclamar la República. En la votació guanyen els partits espanyolistes 60% a 40%. La sotragada es molt forta. Tot i la victòria l’Estat espanyol te un problema i el precedent es un primer cop de mall… tornarem.

(Alternativa: la proclamació te èxit. Madrid anul·la l’Estatut, posa la coalició fora de la llei i envia l’exèrcit. Però la situació es fa políticament molt complicada. L’opinió pública internacional reconeix la complexitat del cas català. Catalunya es governada com una província… com ara i com gairebé sempre, això no es novetat… En pocs mesos Madrid a de cedir… comença un procés constituent…

Que us sembla això… una mica de gresca no vindrà malament, i una mica de dignitat tampoc…Volem avançar o retrocedir…Es molt fàcil… solament cal una mica de prudència i coratge polític.

S’equivoca…o no? No s’equivoca si el que vol és tenir un partit petit i controlat que pugui fer de frontissa i governar indefinidament, ara amb els socialistes i quan toqui amb els convergents… Potser alguns tindran assegurada la feina un parell de legislatures. S’equivoca si el que vol és fer avançar Catalunya. Si no saps liderar el teu propi partit… com has de liderar un país?

Crec que entre la gent propera a Puigcercós hi ha persones vàlides i treballadores, gent que exerceix càrrecs i funcions amb honradesa i dignitat republicana. Es per això que no entenc la deriva d’en Puigcercós. Ja em va sobtar com alguns dels seus van atacar, de manera caïnita al meu Conseller, en Solà (un dels millors consellers que mai hagi tingut ERC), per tal d’emparar-se de l’entorn de Societat de la Informació. Allò va ser una vergonya.

Particularment encara estic amb els ulls a quadres de veure com en Puigcercós dona suport a la gestió, mediocre i covard, segons el meu punt de vista, del Conseller Huguet, (i al respecte us reto a que m’ensenyeu un universitari o fins i tot un empresari que en parli be de la gestió de l’Huguet… no en trobareu ni un…). Haig de dir que en dimitir jo del càrrec de Director General de Recerca vaig demanar una entrevista a en Puigcercós per explicar-li com veiem els universitaris la qüestió… Ni tan sols me la va concedir… lamentable, atès que els càrrecs han d’escoltar les bases. Probablement la meva opinió no li interessava. Darrerament ja no li he demanat, li faig saber directament per la premsa.

En els darrers mesos la perplexitat ha augmentat. Esquerra ha tingut consellers molt correctes com ara Ausàs o el mateix Vicepresident, en Carod, que ha mantingut una actitud digna, i que ha optat de manera molt assenyada per treballar molt i parlar poc… Però en Puigcercós no solament ha falcat a l’Huguet, també ha tolerat el desgavell a Cultura on s’han viscut actuacions esperpèntiques com ara les impulsades per en Tresserres a l’entorn del Museu Catalònia. En aquesta crisi de Cultura Esquerra ha donat suport a gent manifestament impresentable.

A tot això cal sumar el darrer desastre electoral, el desastre de l’Estatut, el desastre del finançament, etc… Quin èxit important pot exhibir Esquerra d’ençà que governa amb Montilla? Zapatero ha fet el que ha volgut… Esquerra ha estat un titella al servei del constitucionalisme espanyol…

Es per això es fa evident que la gestió global de Puigcercós con a factotum del parit ha estat un desastre. I no crec que provocar la retirada d’en Carod sigui, necessàriament, quelcom exitós atès que en Carod, amb els seus encerts i errors, es un actiu important del partit.

I encara un queda amb els ulls, encara més, a quadres quan constata que la gran ocurrència per gestionar la dissidència, lògica d’altra banda, es demanar als discrepants que marxin… Si el Sr. Carretero abandona Esquerra tot reivindicant ERC està clar que el seguirà molta gent, i jo mateix consideraré la nova conjuntura, però això no es bo. En Puigcercós hauria d’haver negociat i això vol dir establir complicitats i ponts. Res d’això ha fet… no ha estat capaç de liderar el partit i l’està portant a un carreró sense sortida. Encara li queda però alguna oportunitat en els propers dies… Espero que actuï amb seny, un partit i una societat no es poden governar des de la prepotència.

Crec que hi ha tres possibilitats. La primera és que en Puigcercós negociï i que deixí d’estimular ruptures. ERC hauria de recuperar-se amb un lideratge que fonamentés la unitat i no la divisió.

La segona és que en Puigcercós dimiteixi, cosa que seria lògica atès que està en qüestió la seva incapacitat de lideratge… es una evidència empírica que està portant el partit al desastre, la ineficàcia i la divisió. En aquest sentit els líders històrics haurien de cedir protagonisme als més joves, menys cremats o bons que el partit en te a bastament (Mòdol, Carandell, Ausàs, Bonet, Minobes, Cabasés, Uriel, Paluziè, etc.). La tercera, la més perillosa, és que s’entesti a continuar en la mateixa línia. Això hipotecarà el futur del país, minoritzarà Esquerra i perpetuarà el lideratge del PSC, tot i que, això si, permetrà que alguns puguin continuar en els càrrecs per fer res.

F. Xavier Hernàndez

La minisèrie Serrallonga que va oferir TV3 va ser, senzillament, decebedora. Per començar avorrida, allò no havia qui ho aguantés. Després confusa, sumament confusa. Tant costa recrear un heroi nacional? Tant costa explicar un context històric?  La fotografia estava bé i encara els vestits es podien aguantar, contrariament l’atretzzo i les escenes de masses eren lamentables. I el Peris fent de virrei sota les pintures del Vigatà al Palau Moja (que son del XVIII) inacceptable. Tanmateix el pitjor de tot es la ignorància. Al segle XVII els armers catalans van desenvolupar el pany miquelet. Serrallonga probablement portava pedrenyals amb pany de roda, tot i que podria haver poratat  armes amb pany miquelet. El pany miquelet es una de les innovacions tecnològiques més importants mai desenvolupades a Catalunya i la sèrie era una bona oportunitat per explicar la dimensió tecnològica del periode. Tanmateix ha estat mal documentada, les pistoles que li han posat al Serrallonga son 150 anys més tardanes. Veure als arcabusssers espanyols amb aquells fusells napoleònics resultava del tot ridícul. A aquest pas, si fan una sèrie del timbaler del Bruc (que son capaços), li posaran una metralladora. Be, tot plegat digne d’un pais ce cartró pedra…  un altra oportunitat perduda. La misèria intel·lectual que ens governa vetlla per la qualitat de la nostra història.

Nova campanya de l’Ajuntament: visc a/visca Barcelona. Bé, està bé. Enhorabona, o no. Tanmateix estaria millor si s’afegís: capital de Catalunya. Això no ofèn a ningú. O potser sí?

En qualsevol cas sobta que mai en cap paper, propaganda, iniciativa, etc. de l’Ajuntament de BCN surt la paraula Catalunya. I això que ara la mateixa gent governa (es un dir) a banda i banda de la plaça de Sant Jaume. Es que es pensen que son altra cosa? mai seran més que la capital de Catalunya i sense Catalunya al darrera Barcelona pot quedar en el no res. Quant l’esquerra va governar Barcelona, als anys 30, tota l’estratègia era precisament construir la capital política de Catalunya. A que juguen ara? Simplement inquietant?

A les eleccions generals de març del 2008 ERC va començar a pagar el preu d’haver posat tants inútils en el govern. La davallada va ser impressionant, tot i que els responsables van mirar cap a un altre lloc. Vaig escriure d’immediat aquest article per l’AVUI, per “Opinió”. Tanmateix despres de quatre dies el responsable de la secció em va enviar un correu dient que allò aniria millor a política… ho vaig deixar còrrer.

ESQUERRA VERSUS ERC
Esquerra Republicana de Catalunya és un partit de futur, l’únic amb perspectives de creixement i  amb potencialitats per aconseguir una ruptura democràtica que porti a la fallida de la segona restauració borbònica i a la instauració de les llibertats republicanes. Tanmateix aquesta asseveració costa de creure atès el desastre electoral que Esquerra acaba de patir en les eleccions a les Corts espanyoles. Les valoracions estan posant de relleu les causes exògenes conjunturals de la davallada que, efectivament, existeixen, i que son moltes i variades. Tanmateix no hi ha ni anàlisi ni autocrítica sobre quines son les causes endògenes estructurals que expliquen l’estancament de l’Esquerra. L’ERC dels anys 30, seguint la tradició republicana, es va construir com un sòlid partit urbà ben nodrit de professionals qualificats, intel·lectuals, tècnics, etc., i amb un considerable suport dels treballadors de la ciutat i del camp, de les classes mitges i fins i tot de la petita burgesia. La qualificació dels quadres tècnics d’ERC i el seu entorn, (Bosch Gimpera, Serra Hunter, Rovira i Virgili, Sert, etc.) va ser senzillament impressionant i suficient per endegar la impressionant transformació que el país va copsar a partir del 1931. Contràriament l’actual ERC s’ha anat configurant de manera molt desigual. No estem davant d’un partit urbà vertebrat per un sector professional qualificat. L’experiència laboral o cívica dels dirigents, a diferencia d’altres països europeus, on el normal es passar a la política després d’exèrcir una activitat professional amb èxit. En el cas d’ERC el nombre de dirigents aventurers, sense ofici conegut, es excessiu.  L’extracció geogràfica dels responsables es centra en Camp de Tarragona, el Pre-Pirineu o el Bages, entre d’altres. No es tracta de líders rurals o camperols. Sovint, siguin del nord o del sud, son simplement rústecs, provincians i alguns recorden fins i tot els carlins (cosa que en Colom reivindicava). No son urbans tot i que en l’actual Catalunya-ciutat qualsevol racó del país pot ser perfectament urbà. En qualsevol cas el partit sempre ha estat feble a megalòpolis barcelonina, i només cal fer un balanç de la desllustrada trajectòria de l’entorn d’en Portabella a l’Ajuntament de Barcelona. Dins ERC hi ha dirigents i tècnics capacitats i molta gent valuosa, però hi ha un llast que els va ofegant de manera irremissible: un aparell omnímode, poc qualificat i com hem assenyalat, rústec. Com en altres partits del sistema constitucional espanyol gent sense ofici ni benefici han trobat ocupació en la política. Massa sovint els càrrecs es reparteixen en raó de fidelitats més que de lleialtat o capacitat. Un aparell massa nodrit pel fracàs escolar veu com un perill potencial (de competència) la incorporació de quadres professionals o intel·lectuals. La resultant es fàcil de constatar. Quan el modus vivendi depèn del càrrec creixen les submissions, inseguretats, augmenta la paràl·lisi i desapareixen les idees i la creativitat, no es prenen decisions i no es governa. La gestió política, a qualsevol nivell es converteix en feixuga i ineficaç. Aquest es el càncer que devora ERC el partit ha col·locat de manera imprudent massa desvagats i gent poc competent en càrrecs de responsabilitat (siguin consellers, regidors o tècnics) i d’això se’n ha derivat una quotidianitat,  perceptible per l’elector, d’ineficàcia o deixadesa que ha tingut traducció i càstig a les urnes.  Aquesta es la principal raó del desastre electoral. Els ja caducats dirigents d’Esquerra han enfonsat el partit. Tanmateix sembla que tinguin en la  perpetuació el seu únic objectiu. Han despilfarrat el capital republicà i han estat incapaços de fer-lo servir a Madrid per minar la monarquia, han desaprofitat totes les oportunitats històriques i el que es pitjor sovint no han gestionat amb eficàcia. No s’ha generat ni discurs, ni projecte, ni estratègia més enllà d’un independentisme naïf preocupat a canviar les sigles històriques d’ERC per la denominació aigualida d’“Esquerra”. Ara toca una mica de teatre. En Puigcercós dimiteix com a Conseller i diu que es dedicarà a la organització. Una decisió que fa escruixir. Un dels principals responsables de l’esclerosi del partit diu que es dedicarà intensament a refer-lo (!), no sembla una bona solució. La refundació es la única sortida, però cal una jubilació merescuda d’en Puigcercós i Carod. Per assolir els seus objectius històrics ERC s’ha de convertir en un partit urbà, modern, republicà i amb un sector professional potent capaç de governar amb eficàcia.

Francesc Xavier Hernàndez Cardona. Catedràtic de Didàctica de les Ciències Socials. Universitat de Barcelona

Aquest article el vaig escriure per El Pais. Crec que va ser la primera setmana de febrer del 2008. El País el va acceptar i el va publicar, però van canviar el títol i li van posar quelcom similar a “La genesis de un monstruo”, vaja un títol per fer amics. Va ser un article demolidor que va somoure els fonaments del Departament de Cultura. Un bon article… sense dubte, mal m’està el dir-ho però es així.

LA MINORACIÓN DEL MUSEO DE HISTORIA DE CATALUNYA
El Museo de Història de Catalunya se implementó en un tiempo record entre 1994 i 1996. Debía abrirse por Sant Jordi del 2006 pero la convocatoria de elecciones motivó una caótica inauguración en plena campaña electoral, con museografia improvisada, sin extintores y con las escaleras de evacuación cerradas. El MHC comenzó así una desgraciada singladura que culmina con su ya anunciada disolución. El MHC fue concebido como un centro de interpretación moderno en historia, con museografia en clave didáctica, lúdica e interactiva. La Generalitat poco consciente de la especificidad del centro optó por una dirección política nombrándo al Sr. J.M. Solé Sabaté, en un primer momento y a Jaume Sobrequés en una segunda fase. Como responsable de museografía se designó al Sr. Jusèp Boya vinculado al entorno convergente. La degradación de la exposición permanente, inacabada, sin mantenimiento y sometida a una fuerte presión de visitas comenzó de inmediato y en caída libre. Los contenedores de la exposición pensados para que la información científica pudiera ser renovada constantemente jamás fueron actualizados, mientras que el desgaste de la museografia interactiva apenas fue mitigado. Hoy la exposición es un lamentable y grotesco cadáver, un espacio concebido para la interactividad que se ha querido convertir en un imposible espacio expositivo clásico. Por otra parte la política de exposiciones temporales tampoco ha sido afortunada. Pese a algunas excepciones, las propuestas se han caracterizado por una museografía lúgubre, arcaizante y, sencillamente, aburrida. Así pues en su década de historia el MHC presenta luces y sombras. En la cara positiva la inercia novedosa de la exposición permanente ha permitido mantener un contingente de visitas. Cabe destacar también los esfuerzos del director Sobrequés en cuanto a obertura a la sociedad y la positiva articulación con la red de monumentos. En la cruz el asesinato de la exposición permanente y la irrelevancia de las temporales, imputables a negligencias que la administración jamás debería haber tolerado.

Ahora la corta historia del MHC va a quedar truncada. El Departament de Cultura ha decidido impulsar un nuevo y gran museo inicialmente descrito como de “sociedad”, que implicará, a medio plazo, el desmantelamiento del MHC y el MAC. El principal ideólogo del proceso liquidador, y posible coordinador, es el Sr. Jusep Boya, ahora en la esfera d’ERC, que en el MHC ya ha demostrado sus capacidades. Las líneas argumentales, epistemológicas y museológicas, de la propuesta (no avalada por compromisos presupuestarios) son muy débiles. Se dice que el MHC es demasiado pequeño para una gran nación y que el edificio se va a tener que desalojar pronto por lo cual no se deben plantear remodelaciones. Vale la pena precisar que en absoluto es cierto que el MHC deba abandonar su sede, garantizada hasta el 2019 y renegociable (incluso a la baja) a partir de la fecha. Otra cosa es que se quiera librar el espacio a hoteles, o jugar al pelotazo urbanístico en una nueva y costosa sede. Por otra parte el desahucio de la institución va a legitimar, aun más, la incompetencia en la gestión de sus actuales instalaciones. Respecto al modelo del nuevo Museo de Sociedad, no se dice nada, pero es fácil predecir que el cruce entre un centro de interpretación sin piezas (el MHC) con un museo de colección (el MAC), y las colecciones etnológicas, más que un hibrido va a generar un monstruo conceptual de inviable desarrollo museográfico. Finalmente lo más sorprendente de esta fuga hacia delante es que la Generalitat, que ha hundido el MAC y que ha sido incapaz de mantener el reto del MHC pretende ahora hacernos creer que en un centro más grande va a ser más eficaz. Probablemente detrás de las insensatas propuestas no hay razones científicas o de política cultural sino lógicas de reparto de poder para el presente y el futuro. El nuevo museo “de sociedad”, aunque solo exista nominalmente descuaja los equilibrios existentes y puede generar, de inmediato, un notable poder de decisión burocrática sobre museos y monumentos y en las consiguientes inversiones (personal, mantenimiento, imagen, exposiciones, construcción… ) que en ellos se realicen. La demolición conceptual del MHC y del MAC deben entenderse en una iniciativa que pretende redefinir nuevos espacios de poder, en el entorno ERC y al margen de las lógicas de una política cultural sensata.

F. Xavier Hernàndez

Fue coordinador del proyecto histórico y museográfico del Museo de Historia de Catalunya.

Aquest article es va escriure el 10 de febrer del 2008. Va ser enviat al diari el Punt per a la seva publicació. Tanmateix no va ser mai publicat.

EL TRIPARTIT CONTRA LA HISTÒRIA?
La Renaixença, el Modernisme, el Noucentisme i l’Avantaguardisme van fer del coneixement tecnològic i científic de la història, l’arqueologia i l’etnologia un component de construcció nacional. No és estrany que alguns dels prohoms de la historiografia catalana com Nicolau d’Olwer, Rovira i Virgili o Bosch Gimpera fossin alhora puntals del republicanisme dels anys trenta. L’entorn del coneixement del passat es considerava útil i funcional per formar una ciutadania de qualitat, el bé més preat d’un país. A tal fi s’impulsava la recerca en història i també la socialització del coneixement a partir de museus. A principis del segle XXI les coses estan canviant. Entre la població catalana, com a tota Europa, hi ha més interès que mai per la història, i d’això se’n deriva un més gran consum que va de la novel·la al turisme. Tanmateix l’administració ignora la tendència i no desenvolupa instruments per generar riquesa, o esperonar les indústries culturals, o la potenciació d’una ciutadania de qualitat a partir de la història i el patrimoni. No s’ajuda a la recerca. Museus i conjunts patrimonials queden abandonats o mal resolts: Museu de la Indumentària, Castell de Montjuïc, el Born, Can Ricart, espais històrics de la batalla de l’Ebre, excavacions de Tàrrega, etc… Tampoc s’estimula el coneixement de la Història per informar i formar una ciutadania de qualitat. Els joves catalans són analfabets funcionals quant a coneixement de la història de Catalunya atès que aquesta ha desaparegut explícitament dels currículums de l’Educació Primària i Secundària. Tampoc no s’ha promocionat la producció d’audiovisuals o multimèdia amb continguts catalans. La Comissió 2014 encarregada de vetllar pel coneixement de l’entorn de la Guerra de Successió no ha estat capaç de lligar res tangible. El Memorial Democràtic de l’únic que s’ha preocupat és d’impedir la recerca en l’entorn de les fosses comunes. Catalunya és gairebé l’únic territori de l’Estat espanyol on no hi ha un programa de recuperació dels cossos de les víctimes de la Guerra Civil.

Ara el procés d’aculturació històrica culmina amb l’anunciat tancament, per part, precisament, d’un Departament governat per ERC, dels museus d’Història de Catalunya i d’Arqueologia de Catalunya. Es diu que ambdós centres confluiran en un gran museu de “societat” (no identitari, ben desnacionalitzat i amb edifici gran). A la pràctica això significa un certificat de defunció pels dos museus existents. Com es justificaran a partir d’ara inversions en institucions desnonades? D’altra banda quina credibilitat pot tenir aquest projecte grandiloqüent (que no té cap finançament compromès al darrera, ni cap pla d’inversions, ni cap plurianualitat) quan la Generalitat ha actuat en els museus referits amb una desídia que ha conduït directament a la degradació d’ambdós centres.

Pel que sembla la claudicant classe política catalana entén que la nova Catalunya multicultural s’ha de construir a partir de la ingravidesa històrica i de l’ocultació del passat. El procés de desnacionalització cultural i totes les iniciatives sincròniques que s’estan donant contra el coneixement històric i la seva socialització no poden ser producte d’una casualitat.

Francesc Xavier Hernàndez Cardona

Catedràtic de Didàctica de les Ciències Socials de la Universitat de Barcelona.

Publicat al diari AVUI el 29 de gener de2008

DOS MUSEUS EN VIA MORTA?

L’impuls d’un Museu de Societat s’explicita en el nou Pla de Museus de la Generalitat. El concepte societat, difús i d’ús limitat en els entorns museològics d’etnologia es vol justificar invocant imaginaris antecedents en el Quebec, Lió o Berlín. Tot i suposant que es vulgui fer referència al Museu Canadenc de les Civilitzacions o al del Delfinat cal precisar que la transposició mecànica d’aquestes experiències a Catalunya seria difícil atenent les nostres tradicions mediterrànies falcades en l’arqueologia, història i etnologia. Les estratègies museals a Catalunya s’han de basar en el respecte als propis actius, que en tenim, i en la incorporació de nous components estratègics com ara la museografia interactiva i didàctica dels museus anglosaxons i alemanys. En qualsevol cas la proposta col·loca en la perillosa via morta de la reconversió a dos dels nostres museus: el d’Arqueologia i el d’Història, i descarta el d’Etnologia. El Pla planteja allò que Popper definiria com una estratègia holística-utópica: destruir l’existent i començar en base a un model teòric de validesa no comprovada; quan el més raonable fora seguir una estratègia fragmentaria: optimitzar el que ja tenim. D’altra banda inquieta el to naïf del discurs. Se’ns diu que el museu “Catalonia” (així s’anomena l’andròmina) es un procés obert, però ja publiciten que tindrà un nou edifici. Això vol dir que el complex arquitectònic-especulatiu fagocitarà els recursos de cultura i subordinarà el projecte museològic i científic en el moloc de les Glòries o el Forum. A partir d’ara l’abandó i descapitalització dels museus afectats pot quedar legitimat pel miratge “Catalonia”. Naturalment les institucions poden tenir fantasies però aquestes resulten poc creïbles quan ha estat la desídia de la Generalitat la responsable de la degradació dels museus qüestionats. Si el Conseller vol un canvi en la cultura museal aquest s’ha d’evidenciar en la praxis quotidiana. El Museu d’Arqueologia no pot quedar a la deriva, s’ha d’invertir en el manteniment de l’edifici, consolidar la direcció actual i invertir en una nova museografia didàctica per acostar el museu al poble. Això es podria desenvolupar en pocs mesos, tenim professionals i experiència. Els recursos que s’han despilfarrat en els projectes arquitectònics de remodelatge del MAC de Montjuïc haguessin estat suficients per iniciar la renovació. Amb una política de sentit comú la xarxa del MAC també podria assolir noves expectatives, entre d’altres, abordar els espais històric-arqueològics de la Guerra Civil. Pel que fa a la recerca el Departament pot reiniciar la política d’excavacions programades, i reprendre la convocatòria EXCAVA (impulsada pel DURSI de Solà i liquidada pel DIUE d’Huguet). També te una bona oportunitat d’aconseguir projecció internacional acollint les missions arqueològiques catalanes a l’exterior (Althiburos-Tunis, Bactriana-Uzbekistan, etc..) a les quals el conseller Huguet els ha negat pressupost.

El cas del Museu d’Història de Catalunya presenta una complexitat diferent. Va ser concebut com un centre d’interpretació interactiu, no vertebrat per una col·lecció. Les incongruències de l’administració van menar a la seva ràpida degradació i deformació. Els directors del Museu i el responsable de museografia van ser designats en clau política i els errors han passat factura. L’exposició permanent ha estat mutilada i abandonada durant deu anys. Del centenar llarg d’interactius inicials amb prou feina en queden dues dotzenes. La incompetència museogràfica també s’ha palesat en el ranci i avorrit plantejament de la major part de les exposicions temporals que han acabat en un sistemàtic fracàs de públic. En aquest cas res impedeix al Departament prendre mesures: remodelar la direcció, rellevar al responsable de museografia i replantejar un discurs que forçosament s’haurà de inscriure en la museografia didàctica, interactiva i multimèdia. Reflotar els dos museus es possible, i endegar el d’Etnologia desitjable. Solament cal inversió intel·ligent, sentit comú i projecte. Amb els museus vius es podria plantejar a l’alça qualsevol futur, però amb els museus desmanegats podem anar al desastre.

Francesc Xavier Hernàndez Cardona. Catedràtic de Didàctica de les Ciències Socials de la UB. Va ser coordinador del projecte històric i museogràfic del Museu d’Història de Catalunya (1994-96)

(Article enviat a un diarí catala a finals de gener 2008 i no publicat)

2014 CONTRA LA HISTÒRIA

Hi ha una commemoració en marxa, la dels 300 anys de la Guerra de Successió. L’any passat el record va ser per Almansa i la presa de Lleida i cal suposar que la culminació serà el 2014. En teoria hi ha sensibilització institucional atès que la Generalitat va crear, el 2005, una Comissió Catalunya 2014 per vetllar la memòria del període. Però la pràctica no es congruent. Les iniciatives institucionals, a hores d’ara, s’han limitat a una exposició “Catalunya i la Guerra de Successió” de tres mesos de durada. El comissari, Agustí Alcoberro va plantejar, amb peces rellevants, una proposta prou rigorosa, però els responsables de museografia del Museu d’Història de Catalunya li van donar una resolució llòbrega, avorrida i amb unes propostes multimèdia patètiques. La resultant, no podia ser d’altra manera, ha estat un contundent fracàs de públic.

Mentre, la destrucció del patrimoni vinculat a l’epopeia catalana del 1705-1714 ha estat sistemàtica. En el seu dia l’”oriolbohiguisme” provincià va generar una cultura de demolició que, en el que ens ateny, es va concretar en l’Arc de Santa Maria i la deformació del Fossar de les Moreres; la destrucció de la muralla de la Ciutadella del Passeig dels Til·lers i la cruel destrucció del Barri de Sant Pere. Fa pocs mesos es va excavar, i colgar, el Portal de Sant Daniel, del Baluard de Santa Clara, escenari d’una de les pàgines més heroiques mai protagonitzades pels catalans. En aquests moments l’empresa SACYR, que col·labora amb l’Ajuntament en la degradació del paisatge urbà de la Barceloneta, està procedint a emparedar el Baluard de Migdia i la Muralla de Mar. Igualment el foll remodelatge del Mercat de Sant Antoni liquidarà qualsevol vestigi del baluard que allí va existir. I a tot això tenim que afegir el sainet del Born, que també van intentar destruir i que està abandonat des del 2002. A hores d’ara no hi ha projecte arquitectònic i s’acaba de convocar i resoldre, amb inversemblant grolleria, un concurs de museografia molt casolà que garanteix la reducció del Born a un espai de runes polsoses. L’imaginari de la crosta socialista, així com el dels seus epígons, es incompatible amb qualsevol proposta que doni rellevància al Born com element emblemàtic del setge de 1713-1714. Tot plegat les contradiccions de les administracions son evidents: simular interès i alhora tolerar o perpetrar directament la destrucció dels elements emblemàtics del patrimoni que puguin evocar un passat polèmic.

Que la data de la Diada Nacional de Catalunya molesta és cosa clara, atès que recorda la dignitat constitucional catalana, i no és casualitat la manca d’interès en la promoció del seu significat. D’altra banda es lamentable la incapacitat per evocar els fets en una pel·lícula, de fet no s’ha produït ni un trist documental de qualitat. Cal suposar que això hagués estat possible amb una mínima complicitat de les administracions. Això sí s’han publicat alguns llibres i treballs, de l’entorn historicista de la historiografia catalana, que han posat especial cura a omitir els aspectes estrictament bèl·lics del conflicte. I tot això es dona en un context de pugnes nacionalitàries. Les institucions i les més diverses organitzacions espanyoles estan practicant, contra Catalunya, i contra rellotge, el que en teoria de jocs en diríem un “joc de suma zero” que persegueix la destrucció política i cultural de la formació nacional catalana. Al seu torn els partits catalans, respectuosos amb el marc de la monarquia constitucional, segueixen practicant un joc de col·laboració en la construcció de l’Estat que te com a principal objectiu la nostra destrucció. Aquesta praxis naïf amb el pregadeus de Madrid exigeix renuncies. La misèria intel·lectual que ens governa està convençuda que la nova Catalunya multicultural, harmònica amb Espanya, ha de construir-se sense passat atès que aquest podria ofendre a dominadors i/o nouvinguts. Curiosament es practica una estratègia molt diferent a la que es va seguir en la construcció de la Catalunya industrial de finals del XIX, quan es va estimular el coneixement de la història per millor entendre els problemes del moment. Ara la història es un destorb a extirpar.

Francesc Xavier Hernàndez Cardona

Historiador i Catedràtic de Didàctica de les Ciències Socials de la UB.